27 de febrer 2018

Trajecte




RES no hi ha que em separi
dels humans.
Aquest vent,
com als altres, m'exalta i em fa ser
feliç, vagament lliure.
Molt sovint he passat
pel camí de la llum,
els muscles erts
per la feixuga capa de l'hivern,
i he vist amb complaença la riuada
dels meus semblants.
Algú en diria viure,
potser més, escolar-se cap a les fondes simes,
si no fos perquè, sense jo voler-ho,
m'atur per veure com s'enlaira,
morat, de nit, un sol desconegut,
com al rellotge el darrer gra d'arena
un sol instant,
abans de caure a la copa invertida
del temps i l'obediència.

Margalida Pons, Altres poemes