Gest

XI

Sense un cos

però a través seu,

lliscant com una música,

el gest senzill,

tan lent,

             tan vast,

de l’aigua fer-se pedra.

Ramon Boixeda, El sedàs

Poetes

Condemnats a les deixalles

les sabates s’omplen de pols universal.

Arrosseguem l’accent excèntric

ignorat

conscients de perdre sempre alguna cosa.

L’horitzó té l’edat d’un planeta arraconat

adormit

com una pilota de borra

sota el bressol d’un gegant.

Així respirem:

amb l’ofec nu

de quan no hi ha mare

i tota l’alegria dels falciots.

Avui Mark Strand/Joan Todó a la Nollegiu

Avui, a les 20 h., a la llibreria Nollegiu (C. Pons i Subirà, 3 del Poblenou de Barcelona) recital/presentació de Rufaga d’un, el poemari de Mark Strand en versió de Joan Todó.

Allà recitaré alguns dels poemes del tàndem Strand/Todó. 

Tothom hi serà benvingut.

Avui presentació de Els nens feliços de Joan Jordi Miralles

Avui, a les 19.30, a la llibreria Taifa (C. Verdi, 12 de Barcelona) tindré el plaer de participar en la presentació de l’obra de teatre Els nens feliços, de Joan Jordi Miralles.

Acompanyaré a l’autor i a Lluís Calvo llegint uns fragments d’aquesta obra editada per l’Editorial Males herbes, que estrena així la seva col·lecció de teatre Petjades.

Fa un parelld’anys ja vaig tenir l’oportunitat de llegir fragments d’Una dona meravellosa, la novel·la del mateix autor editada per LaBreu edicions. Llegir en Joan Jordi Miralles és sempre una satisfacció.

Tothom hi serà benvingut.

Bellesa redemptora

et rentes la cara les mans amb la sang

del teu crim      dins la pica

del lavabo

les dents de la víctima brillen

com gemmes

la bellesa et redimeix

tornaries a matar

Antònia Vicens, Fred als ulls

Professional

«Ja fa temps que me n'he adonat: quan a algú li demanen una idiotesa, sempre el tracten de professional.»

Serguei Dovlàtov, La Filial [traducció de Miquel Cabal]

6ena exhumació poètica: Cortázar & Dunlop

L'exhumació poètica de la sisena col·laboració amb La Charca Literaria sorgeix d'aquest deliciós llibre de viatges.

Si voleu veure què n'ha sortit, ho teniu aquí.

L'enfarfec del cos

(...)

però amants del sureny, de l’ou de reig,

de l’ou que balla sempre amb el més lleig,

l’enfonsat per haver sentit el so

d’un jove pianista massa bo,

mentre el temps oprimeix amb dits de glaç

la gola fins el tràgic desenllaç,

que és quan, ja sense gas i sense llum,

queda el timbal, només de la patum,

que sona, i sona el pet que fa el cervell

per totes les juntures del clatell

per tot el planisferi sublunar,

per tot el Scilicet i l’Ornicar,

per tot el tot idèntic al no-res,

per tot el que és erèctil o distès,

per sobre de mil dubtes persistents

i mil més d’interins i de suplents,

perquè no està aclarit, ni de bon tros,

què hi pinta l’enfarfec aquest del cos

(...)

Jordi Vintró, fragment de Insuficiència mitral

Després de la pluja

Después de la lluvia

En el atardecer, después de la lluvia,
el sol acariciaba las piedras de la antigua ciudad
de una especial manera,
con un profundo y triste y natural amor.

Y al mirarnos supimos que éramos conscientes
de aquel minuto prodigioso,
de aquella intensa belleza inestable.

Eloy Sánchez Rosillo

Bajanades

«Vuelve de lejos, como todos los grandes escritores, que siempre manifestaron su deseo de volver después de muertos para ver qué nuevas tonterías sucedían en el pobre mundo que abandonaron.»

Enrique Vila-Matas, Aire de Dylan

Arreglar calaixos

“A veces me sale un poema largo, más hablado de lo necesario, pero mi tendencia natural es abreviar. Aunque admiro profundamente a los que se dejan llevar por esa locura ingobernable, cada uno nace no con un guión sino con una escuadra a mano, y la mía es borrar y borrar. Corregir es como arreglar cajones: sacas lo que está de más".

Ida Vitale, a l’entrevista de Javier Rodríguez Marcos (Babelia, El País, 22.01.2015)

Obres

Homes fan un cràter

miren el sot

solemnes deliberen canonades.

Un altre espera

dins del dragó groc.

L’inevitable palada

farà guèisers impensats

com la sorpresa del badoc davant la vida.

Segle XXI

ESTIMARÉ EL SEGLE XXI

El sopar es refredava. Els convidats, a l’espera de ràpids,

Impersonals encontres fortuïts del tipus usual, estaven estirats

Pels dormitoris. Les patates eren dures, les mongetes toves, la carn

­ No n’hi havia, de carn. El sol d’hivern havia engroguit oms i cases;

Els cérvols davallaven per la carretera com refugiats; i a l’entrada,

              [els gats

S’escalfaven sobre el capó d’un cotxe. Llavors un home va girar-se

I em va dir: «Tot i que estimo el passat, la seva obscuritat,

El seu pes que no ens dóna cap lliçó, la seva pèrdua, el seu

Tot, que no exigeix res, estimaré encara més el segle XXI,

Perquè en ell hi veig algú en barnús i plantofes, d’ulls castanys i pobre,

Caminant per la neu sense deixar ni una petjada al seu darrere».

              [«Oh», vaig dir, posant-me el barret, «oh».

Mark Strand, Rufaga d’un [versió de Joan Todó]

Guanyar-se la vida?

«Com deia Francesc Pujols, «L’altra vida no és com aquesta, que, a més de ser tan trista, ens l’hem de guanyar». Haver-se de guanyar la vida és un desastre i això és el que provoca tots els altres desastres. ¿Per què ens hem de guanyar una vida que ningú no ha demanat?».

Pau Riba, La revolució que ara toca

El mar

«El mar és gran i l’oceà del temps no té fronteres. Si escups al mar, el mar no creix, i si li expliques la teva vida no es commou gens.»

Karel Capek, La guerra de les salamandres [traducció de Núria Mirabet]

Aixecar el cap del llibre

«Mi idea es que una frase es un espacio entre dos puntos y a la vez es una responsabilidad. Hay que ocupar ese espacio de forma responsable. Yo solo abro una frase si tengo algo que decir y si es así intento decirlo lo más rápidamente posible y callarme. Si digo algo en 20 palabras y consigo dejarlas en 10, mejor. Si logras la misma idea en menos espacio la frase adquiere una potencia que permite la interpretación, permite respetar al lector como persona inteligente, que imagina y construye su propio mundo. La lectura no consiste solo en leer un texto, sino en levantar la cabeza, ahí empieza realmente buena parte de la creación. Si el libro es muy exhaustivo, didáctico, explicativo, no queda nada para el lector. Pero si una frase tiene una intensidad que nos hace levantar la cabeza, empieza algo que te lleva a imaginar, a asociar. La potencia de la frase depende de concentrar lo esencial.»

Gonçalo Tavares, a l’article de Berna González Harbour (Babelia, El País, 29.02.2012)

Faralló

L’indòmit faralló de la passió que duc

ha esgarrapat fatal el casc del buc

que no vull veure.

A les bodegues

hi duia el temps deixat regalimar

els miralls retrovisors

els paraigües de gotera.

Feliç sóc nàufrag.

Descens

ALÈ I MIRALL

Aquest Alè és el símbol d’un Déu

que posseeix l’ànima del Narcís ofegat.

Esquelet d’allò que fou, mut,rebec, inquiet

com els bulbs d’una mort que no existeix

ni existirà mai en l’asma dels dies.

L’univers és una manera de caure.

Ets tu, figura de tu i d’altres manifestacions.

Com l’horror que rebota a les parets,

entre la vida i la manera d’agenollar-te.

Esteve Plantada, Fosca límit

Caminois

“Dibujo por el barrio los pequeños caminos que me llevan siempre a los mismos lugares.”

Roland Barthes, citat per Enrique Vila-Matas a l’article El caliqueño de Barthes (El País, 28.09.2015)

Pou salvatge

El pozo salvaje

Por más que aburras esa melodía
monótona y brumosa de la vida diaria,
y que te amansa;
por más lobo sin dientes que te creas;
por más sabiduría y experiencia y paz de espíritu;
por más orden con que hayas decorado las paredes,
por más edad que la edad te haya dado,
por muchas otras vidas que los libros te alcancen,
y añade lo que quieras a esta lista,
hay un pozo salvaje al fondo de ti mismo,
un lugar que es tan tuyo como tu propia muerte.
Es de piedra y de noche, y de fuego y de lágrimas.
En sus aguas dudosas
reposa desde siempre lo que no está dormido,
un remoto lugar donde se fraguan
las abominaciones y los sueños,
la traición y los crímenes.
Es el pozo de lo que eres capaz
y en él duermen reptiles, y un fulgor
y una profunda espera.
En tu rostro también, y tú eres ese pozo.

Ya sé que lo sabías. Por lo tanto,
Acepta, brinda y bebe.

Carlos Marzal, Los países nocturnos

Com el circ

“Es como el circo: dos primeras horas de diversión, pero luego pasa las tres horas y al final solo hay payasos cansados y mierda de elefante.”

David Simon, a l’entrevista de Manu Yáñez Murillo (El Cultural, 12.04.2016)

L'abric de Harpo Marx

Tenir l’abric Harpo

ser tot butxaques

treure serres i tremalls

armes mortuòries

llibres infinits

l’enciclopèdia mundial

de les obsessions grogues

de ditades.

Treure’n tabac i ampolles

fums refinats

cendrers de runa.

Amb la mà tocar la vora

de tot allò que hi vull trobar.