La
Verónica Rojo és
conscient de la desolació que l’envolta. Les ombres del passadís, les portes de
les habitacions tancades des de fa anys i la llum espectral que s’escola per
les persianes semblen emmirallar-se en la seva ànima. Mai ha acceptat no tornar
a ser aquella idolatrada Verónica Rojo, l’estrella de la televisió, nena
prodigi primer, adolescent encantadora després i finalment actriu
imprescindible, envejada i cobejada per tothom.
El
pas dels anys ha anat bastint un oblit que no pot acceptar. No entén com el
públic, el seu públic, ha pogut oblidar-la. Quan s’acostava als trenta-cinc la
feina va començar a afluixar. No la cridaven tant. Va deixar de ser convidada a
festes, de rebre guions i propostes de feina que abans havia de rebutjar per
manca de temps. Com va dir el seu representant abans de deixar-la plantada, el
seu moment havia passat.
La
Verónica Rojo es veu a
si mateixa com la personificació del tòpic de no haver sabut pair la fama. Ara
enyora la seva col·lecció d’àlbums on havia enganxat de forma sistemàtica totes
les seves aparicions a revistes roses, diaris i guies de televisió. Els primers
anys ocupaven més d’un volum. Més endavant, en la plenitud de la seva carrera,
quan va protagonitzar “Tormentas de amor”, un culebrot que va allargar-se fins
gairebé els mil episodis, cada any n’ocupava fins a quatre o cinc. Després la
cosa va anar minvant. Els darrers tres anys no van poder omplir el darrer
àlbum, que mostrava les seves últimes pàgines buides, plenes de l’oblit que no
podia suportar. Ara enyora aquells àlbums. S’odia per haver-los llençat al
contenidor una nit on la ginebra i la desesperació la van fer tornar valenta.
Llençar la seva vida en paper imprès no va servir per canviar-la, per poder estabornir
l’enyor del passat. Ara només pot fer ús de la memòria, que l’enganya cada dia
més. La Verónica Rojo
es rebolca en la seva pròpia llàstima. Se sent patètica i inútil. No pot més.
Quan
el capvespre l’obliga a encendre el llum, pren la decisió. Farà allò que ha fet
tantes vegades. Però aquest cop no serà un entreteniment. Avui s’hi jugarà la vida.
Es vestirà amb elegància i anirà a l’avinguda comercial que hi ha a prop de
casa. Allà, sota les lluminàries de Nadal, es deixarà veure. Si ningú no la
reconeix, si ningú s’hi acosta per demanar-li una foto, un autògraf o fer-li un
comentari elogiós sobre la seva carrera, tornarà a casa. Allà interpretarà el
seu darrer paper amb les pastilles, la ginebra, la banyera envoltada d’espelmes
i la fulla d’afaitar. Es sacrificarà per tal que el seu nom torni a
l’actualitat. Si hi ha sort, els voltors voldran treure’n diners i inventaran
apassionants mentides. Somriu mentre imagina que alguna cadena de televisió
decideix fer un biopic de la seva vida. Espera que hi hagi criteri a l’hora de
triar l’actriu protagonista.
Després
d’una hora al bany el seu aspecte és esplèndid. S’ha maquillat i fet el
pentinat que va popularitzar en un anunci de televisió, Rojo Rizos. Després es
vesteix. El sastre rosa de Chanel encara li escau a la perfecció. L’abric de
guineu blanca. Està perfecte. Per un moment oblida que s’hi està jugant la vida.
Un cop es mira al gran mirall del vestidor, està convençuda que algú la
reconeixerà, que avui tornarà a ser la gran Verónica Rojo.
L’avinguda
la rep amb l’estridència del Nadal. Totes les botigues s’han vestit de puta de
luxe per oferir-se als consumidors. La música es barreja amb el soroll de la
densa circulació. Els arbres il·luminats i les garlandes aixopluguen a la
multitud. I ella es passeja per aquest escenari lentament. Busca el
reconeixement a les mirades que es creuen amb la seva amb dissimulada
desesperació. Està disposada a trencar-se els peus fins que algú l’assenyali i
s’hi acosti. Fins que tanqui la darrera botiga, si cal.
Bada
a l’aparador d’una sabateria, mostrant el seu millor perfil. Una patètica
estratègia per facilitar el reconeixement. Recorda quan anar pel carrer era un
plaer. Quan algunes persones l’aturaven i es dirigien a ella com si fos
realment el personatge protagonista del culebrot. Com li donaven consells, com
l’advertien de les males arts de la seva rival eterna. La seva fama. La seva
gent. El seu públic. Totes aquelles possessions que ara han desaparegut
engolides per un oblit que no entén ni accepta. Sap que el millor regal de
Nadal seria el de deixar l’anonimat ni que fos per uns minuts. Només uns
minuts. De cop se n’adona que una mà li prem lleugerament el braç.
Quan
es gira, el rostre afable d’un home una mica més jove que ella li somriu. I
llavors s’opera la gran transformació. En escoltar el seu nom sorgeix
l’estrella. Es mostra encantadora, simpàtica, aixeca una mica la veu per, qui
sap si amb una mica de sort, convocar una petita rotllana d’admiradors. Ell es presenta.
Li diu que sempre ha seguit la seva carrera, des de que era un nen i ella la
graciosa protagonista infantil de “Los Fernández”. La Verónica Rojo està
pletòrica. Aquell home, ben plantat i extraordinàriament agradable, li mostra
una devoció que feia anys que no trobava. Llavors ell li demana d’acompanyar-lo
fins el cotxe, ja que hi té algunes fotografies que voldria que signés.
Verónica Rojo es mostra encantada de fer-ho. I quan ell apunta la possibilitat
de convidar-la després a un cafè, la fama retrobada es barreja amb una fantasia
que inclou una banyera, però aquest cop sense fulles d’afaitar, sinó amb
xampany i potser un llit proper.
Baixen
al pàrquing. S’acosten al cotxe de l’admirador. És una furgoneta fosca,
impecable, enorme. L’home prem un comandament i la porta lateral s’obre amb
sofisticació, lliscant silenciosament. Li ofereix galant el braç per tal que
ella s’hi pugui enfilar. Un cop és a dins, ell puja i tanca la porta. Ella, sorpresa,
veu que damunt del seient hi ha els àlbums. Els seus àlbums. Una mà li tapa la
boca. Tot es fon a negre.
La
Verónica Rojo es
desperta amb el cap emboirat. No sap on és. Inicialment pensa que de nou n’ha
fet un gra massa amb la ginebra. Però comença a recordar la juguesca, el carrer
ple de llums de Nadal, l’amable admirador. Obre els ulls amb certa dificultat.
S’adona que està lligada de mans i peus. Una llum tènue l’ajuda a veure-hi cada
cop més. Finalment identifica aquella cambra. Reprodueix exactament la que
tenia a “Tormentas de amor”. Només hi ha un detall que la fa diferent. A les
parets, un inquietant retaule de fotografies de la Verónica Rojo no
deixa lliure ni un centímetre de superfície.
L’home
entra, s’acosta i li demana educat que no cridi, que ningú no la pot escoltar.
Ella fa que sí amb el cap i ell li treu la mordassa. S’asseu al llit, al seu
costat. Mentre li carona les cabells, li comença a explicar que sempre ha estat
enamorat i que quan la va veure llençar els àlbums al contenidor va decidir raptar-la
per poder-la protegir d’ella mateixa.
Ara
serà seva per sempre. La cuidarà i la castigarà si es porta malament, perquè
ningú mai no l’estimarà com ell. Allà res no li mancarà. Seran feliços en
aquell llit de “Tormentas de amor”. Veuran de nou tots els capítols, totes les
pel·lícules, fullejaran tots els àlbums. Espera que entengui que ell l’estima
com ningú mai no ho ha fet. I que el seu amor necessita que ella en sigui
presonera i que mai més no vegi ningú. Com la clausura, li repeteix mentre la
mà li acarona la cara plena de llàgrimes, com la clausura. Ja ho veuràs, li
diu, com passarem el millor Nadal de la nostra vida.
La
Verónica Rojo plora.
Plora mentre mira les seves fotografies pertot. Plora mentre les cordes li
premen canells i turmells. Plora mentre la mà de l’home eixuga les seves
llàgrimes. Plora de felicitat, doncs aquell Nadal rebrà els dos millors regals,
aquells que més necessitava. La vida, que l’allunyarà d’aquella banyera
fastigosa. La vida i la llibertat de no ser mai més a la presó de l’oblit.
