Matí

Dona’m entrepans de boira
que vull arraulir-me sense el sol a la finestra
sentir el coixí del món sota l’orella
i, ulls clucs, batre somnis.

Dona’m glops del teu riu
dins el parèntesi dels llençols
que tinc set de mandra eterna
fins que la nit parli ben fosc
i el teu aroma em digui
el nom que m’has posat.

De la solitud n’he fet neó per veure-hi quan és fosc.

Quina son d’home mort
aquest diumenge
com de gran és l’ànsia
que m’empeny al joc etern
amb l’existència.

Surem, nàufrags en aquest llit
i més enllà dels cossos
el desert
i qui sap si un far que no veiem.

Aproximació

Dels homes de mar
prenc la resignació de la tempesta
i els feliços moments crepusculars.
Dels de terra endins
l’enyor del mar a la mirada.

Després vénen els dies
la successió d’atzars. Miralls
on cada dia hi ha l’home
que m’ha tocat viure.

Lluny d'anatomies

Com un cargol mastegat pel temps
torno a pair
el dur bistec dels anys.
Grinyola pertot
es fa torsió impossible
i només sé
que el demà és cosa de minuts
que no hi valen factures ni rebuts
que pensar-hi massa és temps perdut.

Òxid

Velles balconades esperen l’enderroc
amb paciència de pluja
Ningú no hi camina
amb la rutina dels àpats
ni un sol crit ni una rialla
ni llençols al vent
Només el pes sord del no res.

El passat és un gos mort
esventrat a la vorera
que ens mira amb ulls de vidre.