12 de desembre 2017

Individualitzar


«El savi generalitza, l’artista individualitza.»

Jules Renard, Els burgesos són sempre els altres. Del Diari de Jules Renard (1887-1910) [Selecció i traducció d’Antoni Clapés]

11 de desembre 2017

Paper Kodak


Fotos paper Kodak
a la capsa de fusta
que va fer l’avi.

Parents
desconeguts
tu mateix
ressuscitats al record.

Pinso de memòria
a la sobretaula dels vius.




08 de desembre 2017

Camí de silenci


Camino del silencio

Y ahora cállate. No dejes que a tus labios
se asomen nunca más las palabras que hoy
has dicho por vez última. Guarda la voz
para tu soledad. Que tu trabajo
sea el silencio, el gozo o el dolor de callar
lo que las horas te dieran, lo que aprendiste
en los días luminosos que se fueron.

Eloy Sánchez Rosillo


07 de desembre 2017

Fer-se comprensible


«Si busco fer-me comprensible, és per raons d’estricte dramatisme, de mantenir amb mi mateix un diàleg impossible i inútil.»

Josep Palàcios, Cops de daus (a La imatge, vol. I)


06 de desembre 2017

Por a ofendre


«El miedo a ofender ha terminado por otorgar el púlpito a los patriarcas del populismo.»

Rubén Amón, a l’article Y la tolerancia acabó con la tolerancia (El País, 05.03.2017)


05 de desembre 2017

Un joc molt seriós


«El juego -a veces un juego muy serio-, forma parte de la historia de la literatura.»

Enrique Vila-Matas, a l’entrevista de Laura Fernández (El Cultural, 10.2.2017)


04 de desembre 2017

Les antenes quan fa vent



Les antenes quan fa vent
recullen els cabells i els
fils dels records dels morts.

S’hi aferren estones
però el vent esmola l’oblit
i se’ls enduu cada diumenge.

Perquè no hi ha res més
que aquesta successió d’atzars
que fan l’autòpsia al silenci
en edificis vençuts.

Els morts
són habitacions buides quan passeges.




01 de desembre 2017

Inapel·lable


desfés
            el que ja és fet


                                    esberla
la lògica inapel·lable de la pedra

habitar l’essència primigènia
de la sorra


                 l’arbitrarietat del caos


la vida que orbita entorn de no-res


Carles M. Sanuy, La condició lítia


30 de novembre 2017

Sempre ficció


«Perquè l’escriptura, en el fons, sempre és una ficció, escriguis el que escriguis. Fins i tot quan escrius la veritat al més mínim detall el resultat sempre és una ficció.»

Denise Desautels, a l’entrevista de Jaume C. Pons Alorda (Núvol, 5.7.2017)


29 de novembre 2017

Quan la Terra era de tots


«En efecte: potser res no demostra més palpablement la colossal caiguda que va patir el món des de la Primera Guerra Mundial com la limitació de la llibertat de moviments de l’home i la reducció del seu dret a la llibertat. Abans de 1914 la Terra era de tots els homes. Tothom anava on volia i s’hi quedava tot el temps que volia. No hi havia salconduits ni autoritzacions, i em diverteix cada vegada la sorpresa dels joves quan els explico que abans de 1914 jo vaig anar a la Índia i a Amèrica sense passaport i que, de fet, no n’havia vist mai cap.»

Stefan Zweig, El món d’ahir. Memòries d’un europeu [traducció de Joan Fontcuberta]


28 de novembre 2017

Tarda que s'acaba


FINALE

Sóc lluny de mi
en aquest got
de tarda que s’acaba.
Com una gota d’oli
que no perfuma l’aigua
ni l’abraça.
Com un solo de saxo
velat per la sordina
d’una pena.

I no sé si m’agrada
l’ombra d’aquesta orquídia
sobre la taula tacada d’hivern.

Si retornés,
si el mirall em tornés
a mi en aquesta tarda,
no sé si em trobaria,
lluny de mi,
si de mi mateixa
fugiria el reflex
feliç de no ser jo
o abatut
de ser l’altra.

Odile Arqué, La vida en punt


27 de novembre 2017

24 de novembre 2017

Contrassenyes


«Com més anys passen, més em costa sentir-me còmode i a gust durant gaire estona quan coincideixo amb persones que no llegeixen o que no han llegit mai. Per a mi la lectura és essencial. Si no llegeixen, és com si els faltés alguna cosa, amplitud referencial, sentit de la historia, un punt en comú. Els llibres són contrasenyes.»

James Salter, L’art de la ficció. Sobre llegir i escriure. [traducció d’Albert Torrescasana]


23 de novembre 2017

Ni progrés ni originalitat


«Crec que els corrents literaris són divisions administratives de la poesia. Els grans poetes, encara que hagin mantingut el simbolisme o el que sigui, són grans en la mesura en què han estat capaços de sortir de les tendències i de les etiquetes. Per a mi hi ha dues qüestions essencials: la primera és que en poesia no hi ha progrés, ja que si n’hi hagués implicaria que jo soc més gran que William Shakespeare. La segona és que l’originalitat és una qüestió més negativa que no pas positiva. Pensa que en l’art medieval i en l’art renaixentista els pintors no intentaven ser originals sinó que intentaven imitar els mestres. Botticelli, per exemple, va imitar Leonardo fins que va esdevenir Botticelli. Això també passa en poesia: un poeta que vol ser original segurament no acabarà essent un bon poeta.»


Ana Blandiana, a l’entrevista de Jaume C. Pons Alorda (Núvol, 29.06.2017)

22 de novembre 2017

Creure en la ficció


«(...) el vecino de asiento le cuenta que su padre, en su lecho de muerte de Rutherford, le dijo que en otro tiempo creyó en muchas cosas, pero al final fue desconfiando de ellas para quedarse con una única y definitiva fe: la de creer en una ficción que se reconoce como ficción, saber que no existe nada más y que la exquisita verdad consiste en ser consciente de que se trata de una ficción y, aun así, creer en ella.»

Enrique Vila-Matas, Mac y su contratiempo


21 de novembre 2017

El meu pensament no és civilitzat


El meu pensament no és civilitzat
malgrat haver mamat de la llamborda
i ser orfe de qualsevol costum pairal
apamar el flux neural no m’emociona.

El meu pensament per carrers estranys
de rètols i neons interminables;
les antenes miren amunt i els miralls
són reflex transparent d’aquest meu marge.

El meu pensament es contradiu constant
és un cabdell nuat per la memòria
un satèl·lit orbitant l’espiral
d’un planeta de rel aleatòria.

El meu pensament viu encadenat
a la implosió fractal de la paraula.
Paret de maó que abraces el terrat
pont de comandament de les ànsies.



16 de novembre 2017

GENERACIÓ (H)ORIGINAL a AraLlegim

Antoni Clapés, Ester Andorrà, Ferran Garcia, Joan Vigó i Anna Gual
Foto: Pere Virgili

Viatge al fons de l’(H)original, epicentre català de la poesia recitada

per Jordi Nopca

Des del 2001, al bar situat al número 29 del carrer Ferlandina s’hi ha celebrat com a mínim un recital de poesia a la setmana. Parlem amb una selecció dels centenars de poetes que han pujat a l’escenari, que des de fa anys és un punt de trobada literari obligat i una referència

Qui es planti al número 29 del carrer Ferlandina, molt a prop del Macba, esquivant els skaters que faci falta i amb la intenció d’assistir a un dels recitals de dimecres al vespre de l’(H)original, quedarà descol·locat durant uns segons. El bar restaurant es diu La Rubia des de fa uns mesos, i la decoració interior està totalment renovada. Així i tot, al fons del local hi ha un passadís que connecta directament amb la sala annexa on, des de l’any 2004, es pot accedir a una realitat paral·lela, la dels poetes, una dimensió feta d’admiració i d’enveges, de nervis, d’històries d’amor, de cigarrets fumats a corre-cuita al passadís, d’eufòria, de cervesa i croquetes. També de discussions aferrissades sobre literatura, i sovint, de qüestions més prosaiques.

La història de l’(H)original arrenca abans, en una Barcelona “més gamberrota, més feréstega, més bruta i no tan correcta”: així ho recorda la poeta Meritxell Cucurella-Jorba. Era l’any 2001. “Teníem un local ple de peces del Ferran Garcia i una barra feta per l’escultor i escenògraf Pepe Menchero, veí del barri -diu sobre l’espai propietat deManel Pérez-. Els recitals no es feien on es fan ara, perquè amb els anys la casa es va ampliar; tot el local era poesia, no estava tan diferenciat de bar amb terrassa més o menys convencional de la part poètica (o poc ètica)”. Cucurella-Jorba, que ha publicat recentment el llibre Úrsula (El Cep i la Nansa, 2017), tenia al cap cicles com Viatges a la Polinèsia, una iniciativa d’Eduard Escoffet, i el corrent subterrani de la polipoesia.

UN LABORATORI DE VERSOS

“Era una bogeria apassionant, a l’inici -diu la impulsora dels recitals-. Després, amb el temps, el lloc s’ha consolidat i s’ha convertit en referent. Referent: gran paraula! Què més es pot demanar? Ha sigut un èxit”. El primer recital de tots va ser a tres veus. Hi van participar Gerard Altaió, Francesc Bombí-Vilaseca i Josep Pedrals. “La Txell va plegar el 2002, i vaig decidir posar-m’hi com a programador -recorda Pedrals, que acabaria muntant un recital a la setmana a l’(H)original durant catorze anys-. Jo havia començat a recitar el 1997, i en aquells moments formava part de l’associació Container. Havíem programat un cicle amb en Víctor Nik al bar Siena, al carrer València”. Per a Pedrals, l’(H)original ha estat “un espai per provar coses que poguessin anar madurant escènicament”. La voluntat “d’indagar” i de ser un “laboratori” va fer que des del 2005 el cicle de recitals anual passés a anomenar-se (H)orinal, és a dir, Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries. “Mai no hem pretès discriminar ningú. Aquí hi cap tothom -i totes les llengües-: per això la programació era i és tan eclèctica. Al principi, el públic era molt variable, i una de les meves obsessions era programar parelles complicades, com ara Hèctor López Bofill i Gerard Altaió”.

El primer acte de l’època Pedrals va ser un debat sobre Josep Carner. “Sebastià Alzamora havia escrit que Carner era una patata, i això va generar una gran polèmica -fa memòria Ferran Garcia-. Van venir Jordi Galves, Pau Vidal, Jordi Manent i Sebastià Alzamora, i encara recordo les intervencions posteriors de Francesc Garriga i Enric Casasses”.

Garcia diu amb un somriure murri que “sovint, a l’(H)original, el més important no passa a l’escenari: no som l’acadèmia, sinó la taverna”. Ho sap molt bé perquè durant anys ell ha estat rere la barra, servint cerveses i croquetes i alhora pendent “del so, de la il·luminació i de qualsevol incident que hi pogués haver”. Un dels poetes que ha freqüentat l’espai des de gairebé el principi ha estat Antoni Clapés, que després de ser llibreter a Sabadell i de crear l’editorial Els Dies (1981-1986) va impulsar, juntament amb Víctor Sunyol, un dels segells de poesia més importants de les últimes tres dècades, Cafè Central. “El 2002, en Víctor havia de venir a recitar en un lloc molt estrany que es deia l’(H)original, i m’hi va convidar -explica-. Hi vam anar amb en Jordi Domènech. El recital es feia al bar mateix, en una petita tarima. En aquells moments em va semblar una iniciativa off de l’off”. Amb el temps, i sobretot a partir de la inauguració de la sala annexa del local, “es va anar fent més i més popular”. “Sovint totes les taules estaven ocupades i havies de veure el recital dret al fons de la sala -diu-. L’(H)original ha sigut i és un lloc molt generós, on s’han programat des de recitals infumables fins a meravelles. La transversalitat li dona una gran vigoria”. Clapés hi va portar ben aviat tres poetes d’obra frondosa i carisma innegable: Francesc Garriga i Barata (1932-2015), Carles Hac Mor(1940-2016) i Benet Rossell (1937-2016), que apareixien sovint al local, ja fos per recitar o per escoltar alguns dels seus companys.

“El que deu haver vingut a més actes és l’Stefano Cingolani -assegura Pedrals-. Té mèrit, perquè quan li preguntaves si li agradava el que havia vist la majoria de vegades deia que no”. El medievalista italià ha assistit als recitals durant més d’una dècada, i després d’hores i hores d’escoltar poesia -a més de llegir-la- es va decidir a escriure’n. “Puc avançar que el 2019 l’Stefano debutarà com a poeta al catàleg de Cafè Central”, diu Antoni Clapés. Un dels altres visitants freqüents dels recitals ha estat Joan Vigó. “Durant un temps vaig tenir la Núria Martínez-Vernis de companya a la feina -recorda-. Jo havia deixat la poesia, però en aquells moments escrivia contes pornohumorístics amb el col·lectiu ProGula i ella em va convèncer perquè hi anéssim a recitar els contes. Era el 2006. Des de llavors he vingut sempre que he pogut. És un espai ineludible, ple de gent fantàstica que diu coses interessants. No hi ha res que s’hi assembli, en absolut”. Vigó va acabar tornant a la poesia, i fa uns mesos va publicar el llibre Pastor d’antenes, que va presentar al local del número 29 del carrer Ferlandina acompanyat deLluís Calvo i Antònia Vicens.

OBLIDAR LA TIMIDESA

Ester Andorrà, que l’any 2004 va publicar -fent equip amb Marc Romera- el primer llibre de LaBreu, ha presentat a l’(H)original desenes de llibres de l’editorial, sobretot de poesia, però també de narrativa. “La primera vegada que vaig venir va ser per a la presentació d’ Escola italiana, de Josep Pedrals, amb el Marc, l’any 2003 -explica-. En visites successives ens vam anar carregant la timidesa i el respecte que teníem. I un vespre que sèiem amb el Miquel Adam vam acabar imaginant com seria LaBreu”. Tretze anys després, Alabatre, la col·lecció de poesia de l’editorial, ha publicat 85 títols. No és l’únic projecte que ha germinat entre les quatre parets de l’(H)original: també l’han freqüentat Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell, Joan Tomàs Martínez, Joan Fullana iGlòria Julià, que impulsarien la revista Pèl capell i el col·lectiu Pedra Fogueradel qual sortiria l’antologia homònima el 2008. Joan Duran, Laia Noguera i Esteve Plantada, tres poetes que també visitaven sovint el local, fundarien Terrícola el 2013.

“L’(H)original és un escenari central de la poesia no només a nivell barceloní sinó de tot Catalunya -explica la poeta Anna Gual-. Vaig trigar a venir-hi perquè em feia molt de respecte, però quan va sortir Implosions (2008) el vam presentar aquí”. Des de llavors Gual ha publicat quatre llibres més: “Els primers cops que venia tremolava. Ara fins i tot gaudeixo dels recitals en què participo”. La poeta recorda que “els grans amors i els grans odis s’han cultivat entre les quatre parets de l’(H)original”. Sense anar més lluny, ella hi va veure recitar per primera vegada Jaume C. Pons Alorda: ara estan casats i viuen junts. “La meva vida personal també està molt lligada a aquest lloc -diu Ester Andorrà-. Un vespre va aparèixer un noi que llavors treballava a la Institució de les Lletres Catalanes i que acompanyava els poetes alemanys que havien participat al seminari de Farrera. Era l’Ignasi Pàmies, el meu futur marit. Sense l’(H)original la meva vida hauria sigut sens dubte més avorrida”. Per a molts dels assistents durant anys els dimecres ha estat la nit setmanal de tornar tard a casa, o fins i tot d’empalmar. “Hi venien bohemis de tota classe i edat -diu Pedrals-. Va arribar un punt que sabíem els bars que no tancaven. Eren nits de tertúlies llargues, amb discussions incloses. I hi havia un lloc on, a primera hora del matí, el propietari ens convidava a un cafè perquè després tornéssim cap a casa”.

UNA AVENTURA DE SETZE ANYS

2001
Meritxell Cucurella-Jorba i Gigi Marzullo s’empesquen els recitals de poesia setmanals a l’(H)original -propietat de Manel Pérez-, un local que funcionava com a bar però també com a llibreria.

2002
Ferran Garcia i Josep Pedrals comencen a fer-se càrrec de la programació de poesia. A partir de llavors, el dia que se celebren els recitals és el dimecres.

2004
Els recitals comencen a fer-se en un espai annex situat al fons del local, amb escenari i barra de bar. La decoració i les escultures -que fan de l’espai un lloc molt acollidor- són obra de Ferran Garcia.

2005
Creació de l’associació (H)orinal (Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries). Impulsa, entre altres, un blog -encara obert- que inclou imatges i textos sobre tots els recitals.

2010
La programació de l’(H)original queda interrompuda temporalment. La continuïtat del local perilla, però després de les reformes pertinents -esperonades per la reivindicació de gran part de la comunitat poètica- torna a obrir les portes.

2015
Josep Pedrals deixa de programar els recitals setmanals. Des de llavors se n’ocupen Ferran Garcia i Núria Isanda.

2017

L’Horiginal canvia de propietari i passa a anomenar-se La Rubia. Així i tot, l’espai dedicat a la poesia i la programació es mantenen intactes. Paral·lelament, Marta Huertas i Dídac Rocher publiquen el llibre Generació (H)original, on apareixen 74 dels protagonistes fotografiats i amb un poema, inèdit o ja publicat. Les imatges es van poder veure a l’Arts Santa Mònica fins al setembre i ara són al bar Tarambana de Cardedeu.

15 de novembre 2017

Avui GENERACIÓ (H)ORIGINAL i Pastor d'antenes a Cardedeu



PAM Poesia A Manta - mostra de poesia de Cardedeu


PRESENTACIÓ DE L'EXPOSICIÓ GENERACIÓ HORIGINAL
de Marta Huertas i Dídac Rocher

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE GENERACIÓ (H)ORIGINAL
a càrrec d'Ester Andorrà, editora de LaBreu edicions

RECITAL DE JOAN VIGÓ
presentant el poemari Pastor d'antenes

dimecres 15 de novembre a les 20:00

Espai Cultural i Gastronòmic Tarambana – Sala Jazz

C. Bellsolar, s/núm. - Cardedeu


14 de novembre 2017

Demà Poesia A Manta a Cardedeu: PAM!



PAM Poesia A Manta - mostra de poesia de Cardedeu


PRESENTACIÓ DE L'EXPOSICIÓ GENERACIÓ HORIGINAL
de Marta Huertas i Dídac Rocher

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE GENERACIÓ (H)ORIGINAL
a càrrec d'Ester Andorrà, editora de LaBreu edicions

RECITAL DE JOAN VIGÓ
presentant el poemari Pastor d'antenes

dimecres 15 de novembre a les 20:00

Espai Cultural i Gastronòmic Tarambana – Sala Jazz

C. Bellsolar, s/núm. - Cardedeu


13 de novembre 2017

Crònica del recital de Pastor d'antenes a la llibreria Papasseit de Manresa

Foto: Ester Andorrà

ELS CELS FEROTGES DE JOAN VIGÓ, PASTOR D’ANTENES

per Laura Basagaña, editora de Llavor Cultural

Veu fonda. Cels de fosca. Vespre tauró en una nit que és circuit urbà, dins d’un itinerari personalíssim de la poesia de Joan Vigó. El poeta va ser a Manresa, a la Llibreria Papasseit, acompanyat de l’editora de LaBreu Edicions Ester Andorrà, la setmana passada, per presentar el seu poemari ‘Pastor d’antenes’ (LaBreu Edicions, 2016), dins del cicle literari ‘Tocats de Lletra’.

Seiem a les cadires de fusta de la sempre acollidora llibreria Papasseit. Al davant, ens espera Joan Vigó. Fulleja el poemari que presentarà assegut en un extrem del sofà de cuir de la llibreria. Ha vingut de Barcelona per presentar el seu poemari ‘Pastor d’antenes’ al festival literari Tocats de Lletra, a Manresa. Just davant hi té una taula de fusta fosca. Les formes geomètriques del tapet blanc de ganxet contrasten amb la foscor del moble. La llum fa semblar grisa la màquina d’escriure, però potser és blau clar o verd tirant a maragda. La llum íntima del local atorga una presència ataronjada a la passejada poètica de Vigó.

El poeta selecciona escrupolosament les peces poètiques que llegirà, abans de començar el recital. L’acompanya Ester Andorrà, editora de LaBreu Edicions, que explica algunes anècdotes de la creació del poemari i anuncia que el recital anirà acompanyat per la projecció d’imatges urbanes que el mateix poeta signa i que el poemari inclou, com un apèndix visual que serveix de complement o de retroaliment dels poemes. Imatges que són un retrat de l’esquelet de l’extraradi: “Ensuma el rovell que fa la crosta/ al ferro dels dies./ Tira amunt tot el passat.// Ara atura’t/ mira els terrats/ pensa en comptar els crits metàl·lics/ i totes les coses inútils que solden passió i bellesa.// Inventaria el desig.”

Desitjos velats, terrats en la penombra. A les nostres retines, la perifèria urbana: un terrat abandonat, una antena desenfocada. “El poema és l’exili de la veu/ que s’escampa en paisatges miniatura/ la fireta misèria/ la limitada eternitat de veu i lletres// Penitència de semàfor/ en carrers deserts”, i la veu poderosa de Joan Vigó inunda la sala, de la llibreria Papasseit, mentre els assitents contemplen embadalits les postals poètiques que es projecten a la pantalla que la llibreria ha posat sobre les lleixes de llibres del final de l’establiment. Vigó parla de la memòria, de la identitat i les metamorfosis: “Portes i finestres cegues/ balcons barrats/ lliurats a l’amnèsia.// A dins, la runa.// L’oblit floral de la pols.”

Retalls de cels, minuts, esquitxos de revelacions, passatges on es descomponen tots els colors. Amb un llenguatge feroç, afilat, de tempesta de capvespre, de pluja que cau sobre el contàiner abandonat, sobre l’herba que creix als marges, sobre el gat vagabund que es passeja pel ciment mullat, solitari, Vigó ens dibuixa l’extraradi. Interrogacions fetes de quitrà pudent, d’asfalt que se solidifica. Un retrat que podria ser el de l’ànima humana: la nostra, la del poeta, la dels oients, la de la Humanitat anònima: “No camino/ són els xamfrans que s’acosten.// Em giro/ i els sots d’arbre/ se’n van. S’enduen/ plàtans en safata.// Són els peus./ Empenyen la vorera/ llesca de paper rere meu/ lletres d’ahir.// Desobeeixo semàfors/ mentre se’m fa tard/ i sempre és massa d’hora.”

Aquestes imatges viatgen dins nostre i el nostre organisme intern les reté. Són imatges que conformen els nostres paisatges, les nostres identitats personals, de boques apretades en carrers silents dins de ciutats silents, desdibuixades pels flaixos dels records, per les passejades amargues, de lletjors no prou païdes, de digestions que desembrollen dubte i carn.

A la penombra d’un flexo, el sofà de vellut, en la projecció de llum blavenca que el projector de diapos passa sobre les fotografies que el mateix poeta ha realitzat, Joan Vigó diu els poemes. I ho fa amb solemnitat, amb empenta, deixant petja.
Panoràmiques subterrànies, en la nit eterna. Joventut escombrada, substàncies mentals, records d’antenes de mil ciutats ombrívoles: la teva, la meva. Desolació, intimitat. Forasters de construccions. Forasters de nosaltres mateixos. “I no pots fingir ni per educació”, diuen els poemes de Vigó.

La cruesa, la duresa de l’asfalt. Diu que hi ha un contenidor que és com una au fènix. Somriem. I la veu de Vigó parla de la història d’amor dels petits llengots de lletjor urbana, que ens acaricia i tanmateix ens nodreix l’inconscient. Llum de polígons, el baixador de Vallcarca. Rere les xemeneies de vestigis industrials, Vigó dibuixa un escenari postapocalíptic: hi descriu la mirada cruixidora de l’ull de la solitud, de l’amor cap a les coses invisibles, que passem per alt, per poc valorades; les deixalles urbanes, els paisatges anodins. Aquest poemari és una oda a la urbs, a la ciutat exhausta de gemecs de foscor. “De la felicitat,/ com del porc,/ tot s’aprofita”.

Deixeu-vos guiar pel circuit magnètic del Pastor d’Antenes. Ves que no us hi reconegueu.


Laura Basagaña, Llavor Cultural (03.11.17)


10 de novembre 2017

Ruïnes


NERÓ CONTEMPLA LES RUÏNES DE ROMA

L'aire és dens. Mai
no havia vist aquests colors, el fum.
I aquesta olor...
Quin déu
ha respirat mai tanta vida?

Sempre
he envejat aqueix Crist -morir
sota els esputs de la plebs,
ferit el cos i l'ànima perduda.
Ell existí, jo ja vaig néixer mort.

Andreu Vidal, L’animal que no existeix


08 de novembre 2017

Ningú


OFERIMENT

No és bo de dir que ningú no diu mai res de nou.
Els mots col·locats diferentment
tenen sentits distints,
els quals, diversament disposats,
generen efectes contraposats entre si.
Tot és sempre nou,
no hi ha mai cap repetició.
Només neixen coses noves;
res no mor i el no és la mare dels ous;
per tant, res no pot no retornar eternament.
Aquestes advertències són
un retrat i un retret del raciocini.

Carles Hac Mor, No ben bé